El Cau de Diògenes

diu Julius: A tu no t’agraden els Nadals. A mi tampoc no me n’agraden. ¿Als jueus els agraden? Van bombardejar Gaza i els voltants, tots els dies sense escloure el 24 i el 25 de Desembre. A qui li agraden els Nadals?

M’escriu mon germà Julius i em diu que ha vist per la tele el Tirisiti. I comenta: “M’encantaven les expressions dels xiquets que contemplaven la funció. Com és de bella la vida… quan encara no se la coneix ben bé!

Vida és del gènere femení. I es dóna la circumstància que la dona és més bella quant menys la coneixes.

Van tornar a refer les seues vides. Curaren les cicatrius del temps. Les batalles de cada dia. Van fer l’amor de quan en quan. Ni ella ni ell, però, tornarem a ser igual. Hi havia la guerra, que mai no s’acaba.

L’home obrí els ulls un instant, tot just quan la xicona que li deien Clio passava per davant del seu compartiment. La va integrar al somni i somià durant la fracció d’un instant amb una dona que passava, fugissera, pel seu davant. Igual que tantes altres dones havien passat de manera fugissera per sa vida.

No; això era un pensament que debia amagar algun record que li desencadenà el pas de Clio. Perque Clio, en el moment que va vore l’home adormit, el llibre al terrra, no ho oblidem, es digué que potser si l’home l’havia vista passar més que fos un instant potser al moment de la mort (era un home d’edat, potser arrossegava un malaltia terminal, es digué Clio amb tendresa i innocent crueltat alhora, pense), en aquest moment de l’expiració que diuen que tantes coses es recorden, l’home pensaria en ella i així la xicona hauria format part de la vida de l’home del tren.

Sí, però qui era aquest home? Ni tan sols sabem el seu nom, bé que podrien dir-li Andreu. Un professor de Literatura que llegia el llibre que analitzaven a la seua classe a la Universitat, la Facultat de Filosofia? Un llibre que se li queia de les mans, porser perquè l’havi llegit mil vegades, se’l sabia de cor, li avorria, o tot just perquè el professor Andreu Santdenís es queia ell mateix de son. Havia pujat al tren un estació després que Clio. Vestia un abric excesivament gruixut per a l’oratge que feia, d’una tardor en què certament hi havia hagut uns dies de fred però que havia tornat a recuperar l’oratge primaveral, allò que a Nord-Amèrica diuen l’indian summer. I ni tan sols duia maleta. Que potser el seu viatge era de retorn i no necessitava res més? Tot s’ho trobaria a casa, es digué Clio; l’habitació amb els armaris de roba, els seus llibres a la biblioteca, una dona que l’esperava…

En passar per davant del compartiment on l’home d’edat era adormit, el llibre al terra (el llibre tot just que narrava la història de la xicona que anava en un tren a la recerca del seu destí, bé que sense destinació fixa), Clio va somriure -mmm, quin somriure més dolç i tendre-, i es pregunta si l’home aniría també en busca de l’amor. O potser en tornava, d’un amor ja finit, o de centenars d’amor que havia tingut durant el transcurs de sa vida. “Ah els homes!”, exclamà, Clio, en silenci, per a ella mateixa, com si ella mateixa en seria una experta, en homes, en amors, ella que encara anava cercant el seu primer amor… Bé, hi havia Javier i també Jorge…

Passava el temps, els dies, les hores…

Clio continuava el seu viatge al tren sense destí.

L’home d’edat que llegia un llibre (on es narrava la història de una peregruina de l’amor a un vagó de tren) s’havia adormit; el llibre li va caure de les mans, tot just pel capítol anterior. I axí, dies i més dies.

Si tots els dies són com el de hui, els en vull tots. Paraula

No escric. Ja està escrit. Fuck words!

D’açò fa alguns anys. Vaig conéixer una joveníssima xicona que treballava a un club de cert luxe. Després del primer dia que vaig estar amb ella, vam eixir algunes nits; a sopar, de copes, a passar la nit al meu apartament. En certa ocasió, em va dir que els escriptors, en escriure sobre les dones -també quan els parlaven- les feiem belles… per tal de “tenir-les” (no recordé ben bé si va dir “posseïr-les”) amb tota la bellesa que els atribuïem.

Em quede amb les teues paraules, Fanny. I la nit aquella de la pluja daurada….

i

Allò de “es veia vindre, l’estació”, va ser una expresisió sobtada que féu un home de certa edat que viatjava tot sol i que era pegant una becadeta. Era això de la relativitat, peruqè no era ‘estació la que venia, si no el tren el que s’acostava a l’estació. Clio li féu un somriue ben agradós, però l’home havia tornat a adormir-se. Ell s’ho va perdre, el somriure de Clio.